domingo, 8 de noviembre de 2009


Dies d’hivern que s’apropen sense cap advertència. Nevades, pluges gèlides, freds d’hiverns i Nadals. Ciutats callades, glaçades per, i durant un temps. Dues avingudes o dos carrers que s’entrecreuen en una petita plaça mínimament decorada per a l’ocasió. Dos flocs de neu, que esdevenien de dues petites gotes d’aigua. Aquelles bufandes que solament s’usen quan el vent pega juntament, colze amb colze, amb temps i ciutat. Plouen els regals, les il·lusions, i per desgràcia, també declinen llàgrimes de desolació. Plouen les mirades, les abraçades. Plouen els somriures, les esperances, els records de l’any. Plouen metes, plouen somnis. Plouen tantes coses que t’has de resguardar. Però no para pas de ploure. Segueix plovent tot aquell temps il·lusionista i fred, encara que tu no ho notis, plou. Llums eminents de carrers sense ombra, amb fanals disfressats. Temps i ciutats ara commutats en festa i senyal de festeig. Vents nadalencs que s’enduen les restes de la celebració de la nit passada, nits rodejades amb famílies, neules i olors característiques només guardades en la memòria d’un petit. D’un petit somiador, d’un petit corredor de metes en un gran camp tan ampli com el bell mar vell. Temps i moments per i per a adelitar.

5 comentarios:

  1. "Llegó al viejo portal con el paraguas roto y quizá con la esperanza también a pedazos, chorreando toda ella tanto de tristeza como de agua. La tormenta asustaba. Los truenos de esta, que parecía que asomaban sin importancia como simples bostezos, ponían los pelos de punta. De nuevo, se le antojaba la vida algo espesa y pesada, difícil de llevar encima para una persona como ella, frágil y débil. Encendió un cigarrillo que se fumó en el balcón de la habitación. Despacio. Disfrutando cada calada y sacando el humo lentamente, sin prisas. Lo mas despacio posible, sumergida en aquella habitual tortura para sus pulmones. Seguía lloviendo, y parecía que lo haría durante horas."


    A mi la pluja m'inspira. Veig que a tu també. De nou, genial el text. Un petò.

    G.

    ResponderEliminar
  2. Que gran, com sempre Jordi!
    (drudru)

    ResponderEliminar
  3. odio la pluja, ja ho saps, perquè fa fred, perquè no puc posar-me qualsevol sabata, perquè sem bufa el cabell, perquè insipira tristesa, però sobretot perquè em retorna a la memòria tots aquells moments que hauria d'haver llençat al mar de l'oblit i que, encara, no n'he estat capaç..

    ResponderEliminar
  4. felicitats arribaras lluny a la vida de vritaat, escrius genial un altre cop felicitats...brutal..

    ResponderEliminar
  5. De gran vull ser con tuu ^^

    soc una friend de la Laura...
    Et posso a seguiis =P

    Passa't pliss

    ResponderEliminar