jueves, 30 de julio de 2009


Avui me trobat en un cas molt estrany. De petit gran somiador. D’escena màgica i a la vegada real. Tota certa dins un instant de pensament en la vida. La filosofia empleada en el respectiu cas es donava dins un atzucac molt fosc. Un de aquells on van a parar totes les preguntes. On no trobes cap resposta. Cap senyal.
He donat passos en fals. N’he donat de bons. Per descomptat, n’he donat d’incerts. Però cap m’ha allunyat o ho ha deixat de fer de la meva inevitable finalitat. Sortir-ne força pensatiu, però serè, d’allà. Perquè he estat dret i sense moure’m tota la infinita i profunda estona. No m’ha calgut somiar per voler recordar el fet ocorregut en uns moments poc passats. M’he quedat sol. Amb el cap cot. Amb els ulls mig aclucats. Amb la boca mig oberta. Com per dir alguna cosa, com per demanar ajuda. O preguntar potser. Ha bufat el vent de les preguntes. El vent de la impotència davant problemes. Han bufat les indesicions. Amb més força que mai. Amb ganes de colpejar. De confondre. Una darrera l’altre.
Interrogants i més interrogants.

1 comentario:

  1. Sembla tret dun llibre:O Sincerament, t'admiro. Sempre he admirat a cualsevol persona que escrigui, y escrigui bé. Y encara més que sigui capaç de ferho en catala. Un petonas, Gemma.

    ResponderEliminar