Impotències.

A vegades la guitarra més bella i més cara no fa les millors melodies, ni els números uns en aquelles llistes plenes de gom a gom de cançons que esperen trepar per la llista fins a arribar al cim i conquerir la fama. A vegades aquell llapis que has estat afilant durant un cert temps prou llarg, es trenca i la seva punta acabada de sorgir del no res es parteix sense poder escriure ni el títol de l’obra. A vegades, i per defecte, obtens un premi que ben mirat, desitjaries no haver aconseguit. I quan la sort no t’acompanya crides al vent, crides al mar i al personatge que et passa pel costat. Crides i no deixes pas de cridar per un insòlit fet que ara mateix no recordes, se t’ha esborrat del cap i decideixes baixar el cap per no seguir fent més l’imbècil.
Davant de la situació d’impotència, ràbia i desesperació per un senzill i aliè fet que segueixes sense memoritzar jugues amb el seny i l’atzar. La ràbia que recorre tot el teu ferm cos augmenta i es disposa a posar-se en camp de batalla. La impotència segueix amagada i protegida per la desesperació, sense voler treure el cap per vergonya o por a decidir opcions. Cal moure fitxa i el tauler no està dispost ni preparat per rebre el fort impacte de la ira. Explota per fi i en surt perjudicat el paisatge tendre. En surts perjudicat tu també.
Crides i crides al vent i aquest, no sé si per fer la guitza o no, s’emporta les paraules amb una facilitat exquisida. Decideix. Mou fitxa i crida si t’ajuda, crida.